Anna Comet

Obrir gas i sobreviure

Ocupem uns quants metres, una al costat de l’altra. No sé si
havia competit mai amb tanta dona junta al meu costat. Em mantinc en segona
fila i… pam! Sortim totes com si ens perseguís alguna cosa molt dolenta. Miro
a banda i banda, provant de no perdre el terra massa segons de la meva vista,
encara estem molt agrupades. La primera recta és ampla i llarga i el grup encara
no s’ha encolibrit. Potser he sortit massa forta, però em trobo còmode. Enfilem
la primera corba i la baixada allarga el grup. Sento el clac-clac dels claus
contra el terra.  Jo em calço això avui i
em mato!
Em quedo en una banda, reservant un punt de gas i de cames
per la recta amb pujada que ve tot seguit. Totes anem agafant la nostra
posició. Em trobo bé, mantenint el patiment a ratlla. Corba, recta, pujada,
corba i recta. Ja tornem a ser a la part alta. Sento els companys d’equip que
animen mentre escalfen i ens segueixen per l’interior del recorregut.
Torna una baixada amb gir d’esquerres fort. Segueixo una
mossa que sembla que això ho tingui molt per mà. El primer grup ens ha deixat i
en el que em trobo hi estic bé. Passem pel costat de meta, no tinc clar si la
segona volta és més curta o més llarga.
Passo un moment de crisis. Torna la baixada, provo de
recuperar una mica. Aquella noia que seguia em marxa, però la recupero de nou
pujant. Mentre fem la goma uns quants metres, no m’adono que estem atrapant
alguna corredora que ha sortit molt forta, potser massa? Qui sap! Gestionar els
esforços en un recorregut tan curt no és gens fàcil. Trobar l’equilibri de
sortir prou fort com per no deixar res al pap i prou conservador com per tenir
gas fins a meta… és el que em sembla més difícil!
És increïble que amb 3,6 km tinguis temps de passar per tants
alts i baixos constants. Segons de tenir sensació de menjar-te el món
intercalats amb segons de no poder amb la teva ànima, però es combinen amb
tanta gràcia que em diverteix.
Tornem a passar la part alta, sento de nou els crits d’ànims,
però ara ja no distingeixo massa de qui són. Enfilo la baixada amb corba
d’esquerres. Segueixo fent la goma amb aquella noia. Deu quedar menys d’un km
i, per sort o per desgràcia, trobo bona part dels companys que escalfen prop
del tram final de la prova. Animen amb força i jo em vaig creixent. Avanço la
noia de la goma i li trec uns metres, però quan deixo de sentir els crits dels
companys, penso per uns segons que m’he precipitat, que hauria hagut de seguir
conservadora, fidel a la meva forma de competir. Se’m torna a enganxar… queda
una pujada insignificant però que les cames ja noten massa i la recta a meta
amb una fals pla d’aquells que no agraden a ningú…
La noia de la goma fa un intent d’esprintar-me, n’hem anat
deixant alguna enrere i jo, sense ser conscient que tenia aquesta faceta,
esprinto amb força i convenciment, fins que deixo de sentir el seu alè a cau
d’orella. Creuo meta i em giro per donar-li la mà.
Avui no he estat primer, ni segona, ni tan sols he entrat en
el tan apreciat “top10”, però contenta com si hagués fet el rècord de la prova.

Avui m’he guanyat una batalla a mi mateixa!
Alguna cosa està canviant?
Compartir: