Categoría: run

  • CAST: Entrenamiento: calidad vs cantidad

    CAST: Entrenamiento: calidad vs cantidad

    ‘Lo Bueno, si breve dos veces bueno’. A menudo pensamos que entrenar muchas horas y hacer muchos kilómetros es la mejor receta para conseguir nuestros objetivos físicos y, muchas veces, la cantidad nos da justamente el resultado contrario: cansancio físico y psicológico, lesiones, mala conciliación familiar y laboral. Las series, los fartlek, las subidas … el trabajo de calidad, a pesar de ser muy exigente, es una de las claves para mejorar nuestro rendimiento.

    Mis 5 motivos

    1. Mucho trabajo en poco tiempo: intensidades altas durante ratos cortos.


    2. Cuerpo y mente en el entrenamiento: exigen concentración. Poniendo todos los sentidos en lo que hacemos, se saca mucho más rendimiento.

    3. Recuperación más corta y menos carga articular: tiempo de recuperación inferior a una salida larga y menos carga articular.

    4. Capacidad de asimilar altas intensidades: ponemos el cuerpo en una situación de estrés elevado imprescindible para mejorar el rendimiento.

    5. Motivación: adaptarse no es fácil, pero cuando lo conseguimos, las mejoras son palpables, muy motivantes y adictivas. Hay que ser constante.

    A tener en cuenta:
    1. Los entrenamientos de calidad son muy exigentes, hay que introducirse paulatinamente y bajo la supervisión de un entrenador. Si no se hace de esta forma es fácil caer en lesiones crónicas y en sobreentrenamiento.
    2. No se puede abusar y deben ir combinados con sesiones suaves para asimilarlos.
    3. La recuperación es la base de un entrenamiento bien hecho.


    En resumen:

    ¡Muy fan de la calidad, pero como todo en la vida, con coherencia!





  • CAT: Entrenaments: qualitat vs quantitat

    CAT: Entrenaments: qualitat vs quantitat

    ‘Lo Bueno, si breve dos veces bueno’. Sovint
    pensem que entrenar moltes hores i fer molts quilòmetres és la millor recepta
    per aconseguir els nostres objectius físics i, moltes vegades, la quantitat ens
    dona justament el resultat contrari: cansament físic i psicològic, lesions,
    mala conciliació familiar i laboral. Les sèries, els fartleks, les pujades…
    el treball de qualitat, tot i ser molt exigent, és una de les claus per
    millorar el nostre rendiment.

    Els meus
    5 motius

    1. Molta
    feina en poc temps:
    intensitats altes durant estones
    curtes.
    2. Cos i
    ment en l’entrenament:
    exigeixen concentració. Posant
    tots els sentits en el que fem, se’n treu molt més rendiment.
    3.
    Recuperació més curta i menys càrrega articular:
    temps
    de recuperació inferior a una tirada llarga i menys càrrega articular.
    4.
    Capacitat d’assimilar altes intensitats:
    posem el cos
    en una situació d’estrès elevat imprescindible per millorar el rendiment.
    5. Motivació: adaptar-s’hi no és fàcil, però quan ho aconseguim, les millores són
    palpables, molt motivants i addictives. Cal ser constant.

    A tenir
    en compte:
    1. Els entrenaments de qualitats són molt
    exigents
    , cal introduir-s’hi paulatinament i sota la supervisió d’un
    entrenador. Si no es fa d’aquesta forma és fàcil caure en lesions cròniques i
    en sobreentrenament.
    2. No se’n pot abusar i han d’anar combinats
    amb sessions suaus per assimilar-los.
    3. La recuperació és la base d’un entrenament
    ben fet.
    En
    resum:
    Molt fan de la qualitat, però com tot en la
    vida, amb coherència!

    –>

  • Obrir gas i sobreviure

    Ocupem uns quants metres, una al costat de l’altra. No sé si
    havia competit mai amb tanta dona junta al meu costat. Em mantinc en segona
    fila i… pam! Sortim totes com si ens perseguís alguna cosa molt dolenta. Miro
    a banda i banda, provant de no perdre el terra massa segons de la meva vista,
    encara estem molt agrupades. La primera recta és ampla i llarga i el grup encara
    no s’ha encolibrit. Potser he sortit massa forta, però em trobo còmode. Enfilem
    la primera corba i la baixada allarga el grup. Sento el clac-clac dels claus
    contra el terra.  Jo em calço això avui i
    em mato!
    Em quedo en una banda, reservant un punt de gas i de cames
    per la recta amb pujada que ve tot seguit. Totes anem agafant la nostra
    posició. Em trobo bé, mantenint el patiment a ratlla. Corba, recta, pujada,
    corba i recta. Ja tornem a ser a la part alta. Sento els companys d’equip que
    animen mentre escalfen i ens segueixen per l’interior del recorregut.
    Torna una baixada amb gir d’esquerres fort. Segueixo una
    mossa que sembla que això ho tingui molt per mà. El primer grup ens ha deixat i
    en el que em trobo hi estic bé. Passem pel costat de meta, no tinc clar si la
    segona volta és més curta o més llarga.
    Passo un moment de crisis. Torna la baixada, provo de
    recuperar una mica. Aquella noia que seguia em marxa, però la recupero de nou
    pujant. Mentre fem la goma uns quants metres, no m’adono que estem atrapant
    alguna corredora que ha sortit molt forta, potser massa? Qui sap! Gestionar els
    esforços en un recorregut tan curt no és gens fàcil. Trobar l’equilibri de
    sortir prou fort com per no deixar res al pap i prou conservador com per tenir
    gas fins a meta… és el que em sembla més difícil!
    És increïble que amb 3,6 km tinguis temps de passar per tants
    alts i baixos constants. Segons de tenir sensació de menjar-te el món
    intercalats amb segons de no poder amb la teva ànima, però es combinen amb
    tanta gràcia que em diverteix.
    Tornem a passar la part alta, sento de nou els crits d’ànims,
    però ara ja no distingeixo massa de qui són. Enfilo la baixada amb corba
    d’esquerres. Segueixo fent la goma amb aquella noia. Deu quedar menys d’un km
    i, per sort o per desgràcia, trobo bona part dels companys que escalfen prop
    del tram final de la prova. Animen amb força i jo em vaig creixent. Avanço la
    noia de la goma i li trec uns metres, però quan deixo de sentir els crits dels
    companys, penso per uns segons que m’he precipitat, que hauria hagut de seguir
    conservadora, fidel a la meva forma de competir. Se’m torna a enganxar… queda
    una pujada insignificant però que les cames ja noten massa i la recta a meta
    amb una fals pla d’aquells que no agraden a ningú…
    La noia de la goma fa un intent d’esprintar-me, n’hem anat
    deixant alguna enrere i jo, sense ser conscient que tenia aquesta faceta,
    esprinto amb força i convenciment, fins que deixo de sentir el seu alè a cau
    d’orella. Creuo meta i em giro per donar-li la mà.
    Avui no he estat primer, ni segona, ni tan sols he entrat en
    el tan apreciat “top10”, però contenta com si hagués fet el rècord de la prova.

    Avui m’he guanyat una batalla a mi mateixa!
    Alguna cosa està canviant?